6 agost 2007. L'arribada a Edimburg és a mitja tarda, un viatge sense incidències, trobem poca llum tot i l'època de l'any. L'aeroport no és massa gran, condició que el fa més acollidor. La senyalització ens condueix fàcilment fins la sortida on els autobusos de Lothian Buses tracen el recorregut fins al centre de la ciutat. Agafar el bus fa que usem les primeres 3 lliures. Els autobusos són incòmodes, tenen reservat espai per les maletes però la política d'eixamplar-los a l'alt obliga bé a oblidar les maletes a la planta baixa, bé a carregar-se de valor i habilitat per ascendir unes escales no aptes per gent fora de les mides humanes habituals.

En arribar a Princes Street baixem, cal desempallegar-se de l'equipatge: el pes de moment no ajuda a assaborir els primers passos d'aquest antic, però nou per nosaltres, país. El Ballantrae Hotel ofereix luxury accomodation in the heart of Edinburgh. L'edifici es situa en un edifici de l'època georgiana amb totes les comoditats que l'esplendorosa XVIII centúria podia disposar als edificis d'un país recentment privat de les seves llibertats, per nosaltres serien: moltes escales fins l'habitació, altura dels graons a prova d'artrosi, terra encatifat per dificultar més els passos.

El sopar el solucionem fent la prova en un restaurant indi-bangladeshí que trobem tot deixant-nos perdre per la zona cèntrica de la ciutat. Picant, molt picant. Molt picant.

Aquesta nit no fem tard, demà comença l'aventura.

7 agost 2007. Ens llevem 140 lliures més pobres, però la moral segueix intacta sinó millorada per l'esdevenir que ens espera ben lluny d'allí. Recollim l'equipatge i ens dirigim a Pitlochry. Sortim des de l'estació Waverley a dos quarts i deu d'onze del matí; Puntualitat britànica. Durant el trajecte previst, de gairebé dues hores, jo aprofito per fullejar la guia Lonely Planet que la Bea adquirí encertadament a Barcelona; ella, satisfeta de l'adquisició, dorm. Agafarà forces.

L'arribada a Pitlochry es produeix sense retards. Durant el trajecte he estat bastant atent a la finestra. L'esperit salvatge d'Escòcia no et sorprèn, se't fa progressiu, totost contagia sense que pugui esbrinar-se si ja t'ha tot imbuït. Pitlochry és una d'aquestes ciutats turístiques plagades de tòpics que els turistes compren. Nosaltres no en comprarem aquí de tòpics, els hauríem de carregar sobre les bicis!

14.00 Es van fent les dues del migdia i, havent contactat amb el Peter, decidim fer un mos en algun restaurant de la zona, d'això no en falta. Decidim ignorar que a la tarda hem de pedalar durant 40 quilòmetres, decidim obviar que haurem d'apressar-nos perquè com vam intuir ahir, la llum s'esvaeix amb més facilitat a aquestes latituds. Carn de xai del prat del darrere amb menta (boobaloo?) i amanides que descansen la consciència. I l'aigua sense gas si us plau!

15.30 Hora convinguda amb el Peter. Ascendim al primer pis del Baggpack Hotel (un edifici que allotja als no convençuts per l'arquitectura georgiana) i ens asseiem al voltant d'un plànol de la zona on diferents tintes fluorescents dibuixen el nostre destí pels propers quatre dies.

16.00 Comencem a pedalar després d'apoquinar una quantitat ingent de calés, però sols la meitat del tour. Ens citem a poca distància de Pitlochry, ben just per encarar una carretera, camí asfaltat, que cal pensar que ens menarà fins una posada altre cop, insistentment, georgiana. Vora un llac que veurem de l'habitació estant, envoltada de prats i on ens serviran un sopar calent... això sí, després de pedalar quaranta quilòmetres de giragonses que guien amunt i avall per un paisatge que es refreda a cada pedalada. En el moment en que les mans es refreden i començo a pensar en col·locar-me la sirga de frens a la boca per poder-la tibar si fos necessari, primera parada: Talladh-A-Bheithe.

19.00 Si bé vam arribar més aviat esporuguits de veure que la llum s'acomiadava d'Escòcia, i davant la impossibilitat de calcular el temps restant (quant de mal han fet les milles!), en arribar la sensació d'acolliment superava qualsevol temor. En arribar el somriure còmplice és inevitable. És l'emoció de l'etapa conclosa. En entrar ens presentem, la rebuda és molt correcta, molt càlida. Molt bonica tota la casa. On és l'habitació? El viatge perfecte. Quan sopem? Érem en un lloc recòndit, assistits per una família que havia decidit canviar els bratwursts pels maggis. El cap de família ens va rebre amb molta cordialitat, alifàres derivades de l'amistat amb en Peter, que aviat va trucar per interessar-se del nostre destí. Ells mateixos es van encarregar d'informar que havíem arribat sans i estalvis.

La casa realment és d'ensomni. L'arquitectura recarregada queda compensada per un entorn relaxant, harmoniós que no serà fins l'endemà que admirarem vora la bellesa i serenor que hi afegeix el loch (llac) Rannoch veí. Un lloc afable on difícil resulta obviar tota la disposició d'elements que perpetuen l'esperit una terra que vol ser vassalla de la seva gent. Un esperit feréstec sota la forma del més quiet paisatge amb que m'hagi trobat. Mirant per la finestra em venen aquestes lletres, mentre observo la calma amb que la Bea apura els últims moments del repòs. La desperto amb cura de no sobresaltar-la, ella esquiva els fins rajos de llum que s'infiltren topant amb el llit.

8 agost 2007. I ara l'esmorzar ja déu ser a taula. Convèncer-nos de la conveniència del primer àpat del dia no és ardu, la gana s'ha obert amb els ulls i ara cal vestir-se per afrontar amb la màxima compostura que l'apetència d'engolir aquell formós paisatge culinari ens permeti, un esmorzar a la sala gran de la casa. Quin premi! Tota la sala d'estar per nosaltres dos sols, tota l'habitació d'estar amb llibres, catifes, quadres i sobretot llet, cereals, musli, galetes... quina bona decoració, la de la taula!

Ja no queda res. Sol els llibres, catifes i quadres. La resta viatjarà amb nosaltres. On toca anar avui? Cal enfilar altre cop el camí de vinguda, just fins la petita vila de Kinloch Rannoch. Allí creuarem un tímid pas d'aigua per un estret pont. A l'altra banda, l'únic caixer automàtic a quilòmetres a la rodona; espatllat. Els diners, o la seua manca, acaben de canviar el nostre destí, res nou.

La ruta segueix ben viva per uns camins que s'han cuidat d'asfaltar. Les estretes i llises rodes amb que ens va equipar en Peter no voldrien menys. La competència en les ascencions dures és ben sana, la mosca puja al nas de la Bea quan es veu forçada a abandonar l'esforç i deixar que el seu cor retrobi el seu ritme, però qui té pressa? Jo veig un objectiu, amb l'habilitat que m'ha donat la pràctica desembaino la meva arma que porto curosament protegida a la motxilla. Encarar-la és fàcil, calibrar el tir em manté en tensió just fins sentir el 'clic' que en marca el primer. Les primeres fotografies del dia capten un paisatge que poc a poc queda a major distància sota els nostres peus. El terreny puja concret, trencant el ritme a cada poques pedalades. Ens enfilem per una vessant d'una vall que deixa veure la magnifiència amb la que la natura ha sabut llaurar Escòcia. I continuem sols, la bellesa del paisatge queda incompresa per la sensació de solitud, una sensació alhora agraïda i dubtosa dels destins d'aquells camins.

Cal gaudir d'un espai que transporta a un temps en que l'home habitava amb dificultats aquesta terra de pastura, on es vivia amb la llengua del poble. Calma.

Escòcia es contempla ara des d'una perspectiva diferent. Ens habituem a unes vistes que no eren antuvi era. Els kilts (faldilles dels homes escossesos) han abandonat la terra dels clans per exposar-se a les botigues d'Edimburg. La supervivència d'aquestes terres ja no podria sostenir-se en els ramats que hi pasturen. Ara la realitat del terreny és austera fruit de possibilitats truncades.

Passat Fortingall, abans de Fearnan, tirem a la dreta per arribar a la Boreland Farm. Gats i galls són els primers a donar-nos la benvinguda. L'ambient és amicable a la granja, les habitacions també ens toquen orientades al llac. La Bea s'ha entossudit en acabar-se els sobres de te que trobi.

El sopar ha estat com una estampa. Famolencs, havent pres la necessària dutxa ens criden a sopar i trobem un taulell enorme, ple de carn estofada, verdures, iogurts, fruites... tot arreplegat d'allí mateix. Tenint el plat (jo en vaig construir dos) ple, se surt enfora i es busca lloc davant el llac. Brisa fresca que alegra el pit, menjar que fa les delícies de paladar i estómac i un paisatge que sovint fa errar el cop de forquilla. Així, delectant-nos amb l'esforç de la gent de la granja, ampliem experiències parlant amb un autèntic home de la terra, nascut a Austràlia, un gaèlico-parlant amb qui vaig poder deixar en evidència les quatre nocions que m'havia esmerçat a aprendre.

9 agost 2007. La granja es deixa deixar sense massa trascendència, un "a reveure" amaga les intencions de retornar a aquella terra de pau, tranquilitat i bons aliments. El trajecte del dia amaga potser el més místic i pregon. Ens endinsem per un glen on sols veiem un parell de ciclistes en sentit contrari amb qui creuen una afable salutació

Aquest dia ens ha envoltat de l'aurèola indescriptible, no intentaré posar-hi paraules. En guardem les fotografies.

Arribats a Killin ens trobem en Peter al seu propi hostal, un hostal amb nom comercial i sense encant més enllà de la comoditat i calidesa de les habitacions. Decidim sopar en un resturant proper on arribem xino-xano, ens animem a tastar la cuina local. En arribar altre cop a l'hostal ens sumem a la rotllana montada entorn d'un tió encès, algú pren la guitarra i entona allò que la memòria li permet.

Amb la lluna el cansansi s'apodera de les cames de la Bea i li demana el llit. S'adorm en tocar el coxí, la miro agraint-li com d'estoicament està aguantant els durs quilòmetres que ens han menat aquí. N'estic orgullós, la millor companyia per la millor experiència.

10 agost 2007. Temps tapat, baixa temperatura i molta humitat. Quedava això per sentir-se a Escòcia. El recurs salvador l'aporta amb enginy la Bea, avessada a transcórrer per terres celtes peninsulars: posar-se a sota la roba una bossa d'escombraries (sense usar) foradada pel cap i braços. Això té dos efectes importants: a sobre s'hi queda la humitat de la pluja, a sota hi crees el propi micro-clima. Ara valorem la bonança meteorològica de la que hem pogut gaudir fins al moment, tota una sort segons ens corroboraran després.

El paisatge era, si bé som en els últis dies, ara envaït per una pregona boirina que donava aquell aspecte fantasmagòric que tants cops han tret per la gran pantalla. Vam anar avançant a través de la lleu pluja, que més aviat seria les llàgrimes de la humitat amb cura de no relliscar, el bon gust de boca que ens emportaríem no havia de ser trastocat per un descuit que pugués deslluir el record.

Per tot això no vaig fer gaires fotografies, també entrava la necessitat de dinar a Aberfeldy sense entretenir-s'hi massa, per poder arribar al tren de les 16:00. De la petita ciutat en veiem poc més que la via principal, també resulta prou comercial en el centre.

Poca cosa a part de l'estricta rutina d'aquests dies. Hem anat parant als llocs on la bici cabia bé al voral i on la vista s'ho mereixia. I els càlculs de temps han sortit exactes: a falta de deu minuts ens situem a l'andana llestos per retornar a la urbs escocesa.

Ens dirigim, en arribar, al Cairn Hotel. Hi han bàsicament dos atractius de l'hotel: cèntric i per no fumadors. Els graons continuen essent alts, deu ser quelcom estés, potser abans la gent tenia la passa més llarga. Pujar l'equipatge té el seu però ara no l'haurem de traginar fins d'aquí a tres dies. Les habitacions són grans, tant grans que hi ha directament tres llits ben espaiats. La gent d'aquí sembla contagiar-se per la calidesa d'un país tan fred. Amabilitat i cordialitat onsevulla.

11 agost 2007. L'objectiu del dia és el Parlament Escocès. Hi hem anat de matí, després del primer esmorzar en un hotel on ja s'hauran fixat que som d'aquells rascanyosos que s'omplen per esmorzar per no haver de perdre temps dinant; això en un país amb aquests horaris de sopar adopta major sentit.

En sortir de l'hotel anem fent via per London Road. Ababeymount i Abbeyhill i ja hi som davant.

En arribar l'entrada no sembla pas la d'un edifici tan emblemàtic com la d'un Parlament que tant ha costat que els retornessin. De cua gens, anem passant sota el detector de metalls segons arribem i ens informem dels horaris de visites. El preu per a estudiants (aquest any sí que m'he emportat el carnet que m'hi farà passar) és de 3 lliures, fet que converteix aquesta entrada en les dues o tres coses acord amb la nostra economia.

A les 10:40 comença la visita que ha de durar una hora. La guia, una senyora ben grossa, aviat pregunta la provinença. No sóc el primer only-catalan es veu. D'escocès n'hi ha un. Qui ens guia parla prou clar, preocupada per a que quedi tot ben explicat. Agraeixo que posi tan d'ènfasi en l'arquitectura que el desaparegut Enric Miralles va donar a l'edifici: aquell material fosc és pissarra provinent de les high-lands i aquella silueta s'inspira en el relleu de la costa. Tant com això també queden prou clares les funcions de cada racó del Parlament.

La tarda la passem al museu d'Història d'Escòcia, realment val la pena i a sobre l'enrada és gratuïta.

12 agost 2007. Avui l'hem de dedicar a visitar el castell d'Edimburg, un castell ben antic que ha hagut de veure passar les seves centúries entre atacs i defenses. Un castell que ha gaudit també d'un gran esplendor i admiració dels habitants, construït dalt d'un roc negre s'erigeix abruptament en el terreny, deixant la ciutat als seus peus. Durant el temps on els turistes visiten la ciutat, el pati d'armes acull una cerimònia centenària molt ben escenificada, segons diuen, a la que de bon grat hauríem assistit si no fos per què les entrades estaven exhaurides setmanes enrere; tot i així de ben segur que el preu ens ho hagués fet pensar una bona estona, i potser de mentres s'haurien exhaurit.

El castell és gran, amb tot un conjunt d'edificis que l'àudio guia explica amb detall.

La tarda transcórre per Holyrood, una àmplia zona verda elevada on s'hi van construir temps ençà alguns edificis com un observatori o una rèplica d'arquitectura grega clàssica (inacabada). És una zona que convida al passeig però sense ser en excés acollidora. D'allí estant es gaudeix d'una vista un tant elevada de la ciutat. Resulta curiós que en baixar-ne es va a raure al bell centre de la ciutat. Però potser fins i tot, més que això sopta trobar a mà esquerra un cementiri fent cantonada.

13 agost 2007. Sense sorpreses de bon matí. Un bon esmozar i autobus de tornada cap a l'aeroport. La sortida puntual fins a Londres. Aquí tenim un petit retràs, sense conseqüències si no fos que impossibilita el trasvàs d'equipatge; el qual és recuperat pocs dies després.