10 agost 2009 (dia 1)

La sortida va ser des de la Seu d'Urgell, a mitja tarda. Vaig cobrir els 30 kms que em separaven d'Ordino amb un parell d'hores llargues. No va haver-hi temps per adaptar-me al relleu ni a l'altitud: partint dels 700m d'elevació vaig anar ascendint fins als 1300m, sense cap baixada excepte algun canvi de rassant de la N-145 i la seva continuació, la CG-1.

Abans d'arribar a un càmping de les afores d'Ordino vaig aturar-me al poble per avituallar: pa, embotit, fruita i líquid.

Al càmping vaig estirar cames i acte seguit vaig parar la tenda de campanya. Quedava dutxar-me i preparar el sopar. I a dormir tant aviat vaig pair-ho una mica.

11 agost 2009 (dia 2)

Vaig llevar-me passades les 08.00, quan el càmping encara estava tranquil. No vaig llevar-me amb massa gana, però vaig esmorzar bé preveient la jornada. Vaig plegar la tenda i vaig col·locar-ho tot sobre la bici, moviments que serien la primera rutina dels dies a venir. Comprovat que tot estava ben lligat, a rodar.

Del càmping fins a Ordino va ser relaxat, però un cop al poble el pendent augmentava de cop per començar a remuntar fins als 1900m del Coll (d'Ordino).

Vaig ser dalt a migdia. Durant la pujada es tenen bones prespectives de la vall. Vaig aturar-me a un revolt convertit en mirador. A dalt vaig trobar-m'hi bastanta gent. Dalt estant es tenen unes vistes magnífiques, aclarides per alguns punts d'imatges panoràmiques amb la toponímia.

Des de dalt la carretera baixa fins a el Tarter, una baixada a vegades prou pronunciada i amb revolts forts. Vaig buscar alguna botiga de queviures oberta, però tant a el Tarter com a Soldeu tot era tancat al migdia. Així que passat Soldeu i veient al fons el port d'en Valira vaig decidir aturar-me a un dels últims restaurants oberts que viag trobar, a peu de carretera. M'hi vaig trobar menjar casolà i molt ben servit. Abans de marxar vaig preguntar al mestre si feia molta pujada, cosa que li va fer escapar mitja rialla. La resposta se'm confirmava pocs centenars de metres enllà.

Arribat a la rotonda que arriba fins al túnel d'en Valira, conscient del senyal de prohibit el pas a les bicicletes, vaig ataüllar amb la bicicleta aturada la pujada al port. Més valia que la digestió anés a bon ritme, vaig pensar. Els 10 quilòmetres de pujada, giravoltats fins al cansament, són tota una prova física i mental per aquell que vulgui esperar fer el cim. Un cim poc agraït, encimbellat per una gasolinera, posa fi a l'ascensió.

Des d'allí dalt qualsevol via de sortida fa baixada, molta baixada. Seguint la carretera s'arriba a Pas de la Casa, un antic punt fronterer, actualment atapeït de francesos i franceses que fan l'agost (mai més ben dit) als comerciants andorrans. El fet de circular tan estret em va evitar les llargues cues que hi havia des del Pas de la Casa fins a la frontera francesa, i més enllà. La carretera, estreta i sense ratlles, baixa pronunciadament passant per un pas de la gendarmeria, que era buit.

Arribats a baix, una minsa ascensió fins al Coll de Pimorent. El paisatge natural canvia poc, no obstant la sensació d'aïllament és molt forta un cop abandonem Andorra. Un hotel abandonat se suma al paisatge ferèstec. D'allí altre cop baixada, aquest cop molt més calmada i per tant d'agrair donats els tres eixos de roda que havia de controlar.

Els petits poblets rurals entre els quals circula la via (Enveig, Ur) són petits, reclosos en si mateixos, envellits de parets i de gent. La destinació era Llívia, on m'hi esperava en Marc. Arribar a Llívia des de l'Alta Cerdanya et fa notar el canvi, retrobant altre cop una zona tupida de cases noves, força habitada, amb l'enrenou afegit per ser temporada de vacances.

Vaig donar un vol per Llívia, que aviat està vista. La farmàcia centenària (la més antiga d'Europa) estava tancada.

12 agost 2009 (dia 3)

Poder dormir en un llit fou un luxe que vaig agrair al Marc i la Diana. Estalviar-me de muntar la tenda de campanya va ser, per què negar-ho, un descans aquest dia. Mentre esperava que es despertessin notava que tot i l'esforç del dia anterior, les cames les notava força bé. El repòs, que es va alalrgar fins les 10.00 del matí, va ajudar a restablir-hi totes les forces per emprendre el nou dia.

Aquest tercer dia de travessia vaig curar-me en salut i no vaig forçar gens. Em van sortir uns 40 quilòmetres amb uns ascens acumulat de 688m.

La sortida de Llívia va transcórrer ben plana fins passada Sallagossa, a partir de la qual vaig emprendre el port de Llo, que arriba fins a uns 1900m. Seguint sense massa desnivell vaig apropar-me a MontLluís, un poble emmurallat construït després del Tractat dels Pirineus, quan el sobirà francès volia assegurar-se les comarques. Vaig dinar-hi dins, de cara a la muralla assegut en uns bancs de pedra a l'ombra.

Vaig reprendre el camí direcció nord. Vaig passar per la Llaguna, poblet fronterer entre l'Alta Cerdanya i el Capcir. D'allí vaig seguir un tram de carretera del tot recte fins a una cruïlla abans del llac Matamala. Aquesa carretera voreja el llac, proporcionant-ne unes bones vistes. Arriba a Angles, un poble força animat que em vaig trobar ple de senyeres, en tenien una de ben grossa plantada al mig de poble.

No m'hi vaig estar gaire a Angles. Vaig seguir fins a Formiguera on vaig anar a cercar el càmping de les afores. Val la pena visitar aquesta petita capital de comarca.

13 agost 2009 (dia 4)

Alt com estava (1500m) aquest dia es preveia de baixada. De primeres però havia de passar de vall, en direcció E. Vaig arribar a Matalama, un poblet a tocar del llac. Vaig deixar la carretera agafant un petit desviament que em menava amunt fins al Coll de la Creu. Un cop dalt s'obre un paratge molt tancat, un paisatge d'altres temps si no fós pel mal asfalt de la via (que s'agraeix, tot sigui dit). Des del Coll de la Creu queda poc per fer amb les cames. M'esperaven 20kms de baixada zigzaguejada que requerien equilibri i habilitat amb els frens. La via, de bon pis però sense cap senyalització, baixa passant per indrets inhòspits com Ralleu o Sansà que conformen l'entrada a la comarca del Conflent. Arribava a Orella i Oleta havent parat a dinar al peu de la baixada, en una bona sombra amb broll d'aigua.

Seguint la carretera vaig a arribar fins on calia creuar el riu, desviant-me a la dreta, i després vaig deixar enrere Joncet. La via ressegueix la cresta d'una serra i desemboca a Saorra, on vaig poder recuperar líquid en una parada de sucs de mançana. Vaig baixar fins a Vernet, un poble engrossit pel turisme i les bones carreteres que el comuniquen.

A Vernet vaig donar-hi un tomb curt, a la plaça hi cantaven havaneres. Vaig enfilar cap a Castell, la localització més propera al Canigó. Als peus del massís hi ha un càmping regentat per neerlandesos gens recomanable: el pis és duríssim, sense gaire vegetació. Vaig trobar que els hostes eren majorment del nord europeu, amables però molt xerraires de nit.

14 agost 2009 (dia 5)

Aquest dia començava cara amunt. Calia escalfar i estirar per poder fer bon paper a la pujada al Monestir del Canigó. Sabia que hi havia una bona costa, però el que em vaig trobar hagués superat les espectatives del més pessimista.

L'ascensió fins al monestir (no és registrada a l'altimetria de la travessia) transcórre per una via forçada a ser estreta, però amb el pis cimentat per permetre una bona tracció als vehicles que hi arriben amb els sumministres.

Al monestir i voltants no hi queda pas res de català. Ni cap visita guiada. Em vaig trobar algun llibre a la venta, que hagués hagut de demanar en francès.

Vaig baixar de nou a Castell fent atenció a no embalar-me massa, preocupat per la salut dels frens els quals van arribar a baix molt castigats. D'allí a Vernet vaig desfer el pendent del dia anterior i vaig deturar-me a la plaça del mig del poble per comprar menjar i esmorzar-ne una part.

Baixant vaig arribar a Prades i vaig seguir una via de bon ordre fins a Vinçà. Aquest poble és de carrers estrets i frescos, configuració molt agraïda en una cota de 200m sobre el mar a mitjans d'agost. Passat el dinar la sofocor es feu molt important, fins al punt qe vaig pensar de continuar amb aquelles condicions o deixar que baixés el sol.

Però esperar seria un avorriment i em desfaria els plans així que vaig creuar l'horta d'arbres fruiters de Vinçà dirigint-me direcció S encarat als Pirineus de nou. Confiava guanyar altitud el més ràpidament possible, per deixar enrere la calor. Vaig trobar-me de nou (com en el dia anterior) amb aquell Conflent interior passant per Finestret, Vallestàvia o Vallmanya.

En arribar a dalt del Coll de la Palomera confiava anar cap avall, però un cartell oportú indicava un refugi seguint un desviament a mà dreta. La via, per primer cop, deixava de ser asfaltada i la veritat és que ho vaig notar molt. Sobretot perquè la humitat havia deixat el pis ben tou en alguns trams. La via feia pujada continuament. Vaig pujar fins a la última pedalada, a les imatges s'aprecia com el refugi fa pendent.

El refugi va resultar ser un edifici restaurat, residència d'una altra època. Molt còmode (amb llit!) i sopar per tothom. Vaig poder parlar amb un barceloní que feia la via a peu, cercant el Canigó. Hi havia dos grups de francesos, tots a peu. No era massa comú veure ciclistes per allí em van dir.

No hagués pogut trobar un lloc amb millors vistes, de dia o de nit. Si torno per allí, segur que m'hi torno a apropar.

15 agost 2009 (dia 6)

Em vaig llevar a l'hora de la resta de gent amb qui compartia habitació. Vaig agrair l'esmorzar: llet calenta, cereals, fruits secs, torrades amb melmelada... la nit anterior ja cabilava amb acabar la travessia, era cap de setmana i això ho posaria als de casa per venir-me a recollir.

La sortida del refugi va ser ben agraïda, tant com gairebé 20 kms de baixada continuada. No n'hi havia per menys recordant l'ascenció del dia anterior. Passant per Corsaví vaig arribar a Arles, on vaig trucar a casa per fer plans: a mitja tarda a Ripoll.

Vaig emprendre la carretera D115 direcció SW, que ressegueix la vall del riu Tec amunt. És una carretera tortuosa i, com de costum per aquestes contrades, amb poc voral. Ascendint lleument vaig desembocar a Prats de Motlló.

Forçat per la rellevància històrica d'aquest poble vaig preocupar-me per donar un cop d'ull a les vies principals, tot buscant una font d'aigua, que va aparèixer a la Plaça del Pontet.

A partir de Prats de Motlló la carretera enfila Pirineus amunt, des del nord, fins el punt alt de la vall de Camprodon. Així que un cop avituallat va sortir el dilema: dinar o continuar? Era prop de la 1 del migdia i vaig pensar que els menys de 20 kms fins dalt podria assolir-los en poc més d'una hora. Així que no m'hi vaig pensar gaire.

Sabent el desnivell que havia de superar, la decisió hagués estat una altra. Vaig arribar a dalt que m'hagués menjat un bou amb banyes (vaig recordar que havia agafat unes barres de cereals "extra" al refugi quan ja era dalt). En ser dalt em vaig trobar un petit restaurant. El mestre em va recomanar, amb un fort accent nord-català, una bola de carn guisada amb patates i algunes verdures. Allò mateix serviria. No sé si la pilota de carn sempre sol ser d'aquelles dimensions o va decidir ajuntar-ne unes quantes veient la cara de famolenc que devia fer, el cas és que tan grossa com era no va durar gens al plat, i les patates la seguiren.

Un cop tot dins, cara avall fins a Camprodon. Un goig recordar que, a diferència del port d'en Valira d'Andorra, ara amb la panxa plena m'havia trobat el pendent negatiu.

El primer poble que em vaig trobar va ser Molló (sense el "Prats de"), un remanent d'altres temps. Després vaig anar passant per Camprodon (on vaig tornar a agafar aigua), Sant Pau de Segúries, Sant Joan de Les Abadesses i planejant fins a Ripoll.

Eren sobre les 18.00h, i els pares hi acabaven d'arribar. Un descans que just llavors comencés a ploure, el temps m'havia respectat.