Benvingut a

Ho deixo al servidor. Naix la versió en llengua catalana del lloc web del Parlament Europeu a l’adreça www.europarl.cat .

S’aprecia la diferència? =; )

Setmanes de traduccions i correccions (no em faig il·lusions, encara se me n’han escapat, feu-me-les saber si us plau) per acabar obtenint la rèplica no oficial d’un lloc web que, per què no, hauria hagut d’existir des del primer dia en aquella mateixa cosa a qui li diuen valencià uns, català altres. Vegem com ha anat.

Les Causes | La Qüestió | Les Conseqüències | A partir d’aquí | Annexe

Les Causes
Europa és ara, com ha estat durant centúries, el nostre espai natural d’actuació exterior. És un espai que s’ha vist convulsionat per guerres i trifúlgues, organitzacions i reorganitzacions del mapa polític, peripècies econòmiques i socials més o menys encertades. La conveniència de cada cosa sempre encetarà debats acalorats, tal volta ensordidors que arribaran a fer dubtar ja no del que recullen alguns llibres, sinó de la mateixa intel·ligència humana. Tanmateix, tot el passat és el que finalment ens ha arribat.

La Història ha convertit Europa en un espai que si bé ens ha permès de barrejar-nos per aprendre els uns dels altres, també ha sabut mantenir les idiosincràsies de cada racó. Llavors, d’Europa, tant discutible resulta el reguitzell d’events que l’han menat en el decurs del temps com indiscutible resulta, ara, reconèixer la necessitat de tenir-hi veu pròpia.

Des del nostre racó, si la nostra cultura ha de tenir-hi veu, ha de ser en la nostra llengua. A Europa la cultura catalana hi tindrà veu en aquella llengua, deia Mn. Antoni M. Alcover, “del bressol i del darrer suspir, en aquella llengua del cor, en aquella llengua estimadíssima en totes les seves varietats, en totes les seves evolucions i creixences, en la gran llengua catalana”. O no en tindrà.

Europa pretén ser un espai plural, i això a totes llums és cosa bona. Ara bé, a quin tipus de pluralitat s’aspira? En l’era dels debats, de l’ànim de perfecció de la democràcia, de la conscienciació de que cal escoltar totes les veus; quines unitats copsen millor les diferents veus que puguin existir al continent?

L’espai europeu s’ha construit a partir dels Estats Membres. I això, si bé és una aproximació, resulta fàcilment millorable. Els estats es forjaven un dia per l’ús de la força, qui en dubta? Responien als criteris de l’ambició de la classe dirigent del seu temps per tal d’assolir la supremacia sobre les classes dirigents veïnes. L’herència n’és el mapa polític, dit d’una altra manera: les modificacions dels segles XX i XXI del mapa global mai haguessin pogut produir-se en un temps on l’ús de la força en legitimés l’efecte. De la mateixa manera, són els mapes poc o gens modificats d’ençà qui palesen la vigència avui d’aquells criteris bèl·lics.

Podria creure’s que la realitat sorgint d’aquelles ambicions originaven assimilació cultural? És indubtable que no: no en el futur immediat i mai amb la complaença col·lectiva del vençut. Les estratègies post-conquesta sempre s’han desplegat amb l’ànim d’irradicar aquests efectes col·laterals. Ultra els propòsits homogeneïtzadors de supremacia de cultures muscularment millor dotades sovint confeccionaren l’origen dels recels irreconciliables entre pobles. Això és demostrable també per la inversa, per què si no els catalans toleraven la presència dels grecs en aquells segles prehistòrics? Resposta: per què amb ells desembarcava una única ambició: la comercial.

Amb tota la història que arrossega el nostre “vell” continent, tot i els ràpids canvis dels temps moderns, el passat es palesa encara prou clar al mapa. Essent les unitats culturals les que més fàcilment consensuarien una posició representativa de la totalitat de la població europea, es recórre a les unitats polítiques, fet que sense dubte simplifica el procès, a costa d’aplicar un sedàs menys estricte. Per nosaltres el sedàs és: Espanya, espanyol. Cal canviar el criteri de la UE o reorganitzar el mapa peninsular? Advoco per allò més fàcil.

La Qüestió

En aquest sentit la presència del català a Europa ha estat un reclam de fa anys (1, 2, 3, 4, 5 i 6, obviant un llarg etcètera). Les projeccions internacionals de la nostra cultura li han forjat una bona condició als ulls estrangers. Irradiem modernitat, sensibilitat, saber estar, adaptació, respecte recíproc, comprensió, inclusivitat, oportunitats pel treball ben fet i també el gust per esbargir-se. Per sort pel món no som els únics, però nosaltres ho fem a la nostra manera. També segur que alguns vénen sols pel clima!

Tot plegat ha estat possible mercès a la bona actuació dels projectors de la nostra nació: donar forma al nostre país ja sigui en un mural, en un audiovisual, en un llibre, en una fira o congrès no és tasca fàcil, i més difícil resulta adesiara entorpits per autoritatsànimes mal intencionades.

En el món dels medis massius, l’última eina de projecció de la nostra cultura ha estat l’adopció del domini punt-cat. Aquest domini ha permès afegir identitat als llocs webs més diversos (pàgines personals, blocs, negocis, institucions, …), l’èxit d’aquest projecte el dónen les xifres de dominis en funcionament.

La promoció, la projecció, d’un projecte no és baladí si es pretèn enaltir-lo. Si el projecte és un projecte de país, la qüestió es manifesta trascendental. El món globalitzat s’està construint de manera que hi han certs espais on no ser-hi és excloure’s de la realitat mundial, és el no existir. Això, lluny de descobrir res, és prou conegut tant pel que hi juga a favor i el qui hi hauria de jugar.

Cal preocupar-se per donar-se a conèixer bé; això opino que els catalans, donades les circumstàncies, ho hem sabut portar. I això no obstant sovint pequem de portar un treball massa auster que queda relegat en un prestatge o potser a voltes en mans d’altri que el sap vendre millor.

Nogensmenys cal passar per alt el “saber-se vendre a casa”. Cap nació amb futur es construiria en vista enfora, la nació s’ha de construir primerament de cara als ciutadans que l’integren. Alhora cap nació pot pretendre vendre’s a fora si a dintre no té prou idea del què convé vendre.

Ara diria que la cosa pinta com a millorable, no caiguem en el pessismisme, però als catalans diria que a vegades ens pot més l’afany de negoci que les implicacions no econòmiques que puguin derivar-se’n; recordem el comerç d’esclaus que tants ingressos va aportar al país. En els nostres dies això explica que encara venguem braus de plàstic, sevillanes de tela i barrets de mexicà a les Rambles. Els motius impressos sobre camisetes, tasses i gorres acaben de confeccionar un puzzle en el que difícilment sabríem fer casar més de dues o tres peces. I tot això, quan gaudim d’una abundància inabastable d’elements representatius de la nostra terra que es vendrien si no igual, millor.

Però no siguem localistes. Desencaixem-nos de les Rambles i ovirem l’estranger.

Les Conseqüències

Pensem en què fa d’una munió de quilòmetres quadrats habitats, un espai.
Els espais, per fer-los útils i convertir-los en entitats eficients d’interncanvi cultural, econòmic i social cal que siguin ben gestionats. I l’entitat gestora per excel·lència a Europa és el Parlament Europeu.

Som-hi doncs, plana web del Parlament Europeu.

Ara mateix es troba disponible en 22 llengües: des de l’omnipresent anglès al búlgar i romanès, recentment incorporades. Les possibilitats lingüístiques de la plana principal són tota una mostra de l’esmerç agrupador de la Unió Europea, mantenint-se en la diversitat. Unity in diversity resa el seu lema.

Nosaltres, hereus i partíceps de la cultura catalana venim a ser quants, 11 o 12 milions? Del web estant, algú nota el lloc de la nostra cultura dins la Unió Europea? Gens ni mica, com déu ser de gros el sedàs! I això implica directament que ni en tríptics ni en documentació oficial de primer ordre podrem averiguar què li ocórrer al nostre país si no és a través d’informació parcial referent a Espanya o França, informació que en tot cas serem nosaltres mateixos qui l’haurem de purgar.

Dit ràpid, a Europa no existim. A casa nostra no obstant hi som tots. Quants hem dit que érem?

Per major desesperació nostra, dic bé, algú s’ha preocupat d’otorgar-nos el nostre lloc. Aquí el teniu, el punt-es de La Página de la Oficina Espanyola del Parlamento Europeo.

Les imatges són captures del navegador Opera (esquerra) i Firefox (dreta). Per cap d’elles pot acabar-se de donar una idea de res. El resultat és desastrós a una banda, sapastrós a l’altra. Sobren paraules, adjectius o qualificatius que més aviat serien desqualificadors. Aquest web no sabria aventurar quin estàndard W3C compleix. Ara això sí, a prova de daltònics: ni l’ull més atinat haurà fet blanc al quadre esquifit amb lletres confoses en el color de fons on es camufla l’enllaç a altres idiomes; totost hom s’adona que enllacen, tots tres idiomes, al mateix punt, un punt encara per determinar puix que es troben en obres. Ep! Tres idiomes hem dit? Per què no apareix el valencià? M’hauran llegit el bloc i han recapacitat, segur!

Merescudes vacances s’hauran pres. Aquesta gent no ha entès res. Res de res. Qualsevol teoria de promoció ocorreguda o per ocórrer queda a les antípodes de la falòrnia matussera que aquesta gent amb poca vergonya han desplegat en el domini punt-es. Si els plau, gent del punt-es, desfacin-se de tota referència a la nostra llengua i així ningú podrà associar-nos a aquesta desfeta que heu organitzat, sense dubte minimitzareu el cúmul d’improperis que cal etzibar al mico filós que gosa presentar-se a una entrevista de treball on ves a saber què demanen, però que acaba col·locat davant de teclat i pantalla amb la missió de justificar la inversió aconseguida per dissenyar un lloc web per a l’Oficina Espanyola, ultra el finançament extra per mantenir els demés idiomes!

Si bé hi han altres opcions, com la de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona, aquestes són del tot deficients per les aspiracions de la nostra cultura: ni som ni volem ser un spain-barra-barcelona ni creiem que en nou o deu pàgines es pugui resumir tot allò que una cultura plenament europea, com és la nostra, espera saber de l’espai comú europeu.

Per altra banda reeixim els catalans. Austers, emprenyats, ens fotem a picar tecles i ens proporcionem, www.europarl.cat . Al punt-cat que és on toca!

A partir d’aquí

Ara ja sabeu on trobar el Parlament Europeu. Sento dir que no mantindré el lloc actualitzat: en haver-lo fet, les meves inquietuds sobre el funcionament de la Institució, sobre traducció i, òbvi, de disposició d’una rèplica, han estat cobertes. Continuaré mantenint-me alerta sobre l’actualitat de la Institució, però no em puc comprometre a mantenir aquest volum d’informació traduït.

La feina útil es troba a l’apartat Parlament. En aquest apartat es dóna una extensa visió de l’organització i funcionament de la Institució. Tot en llengua catalana, menys el contingut dels enllaços que per referenciar a webs externes o documentació oficial, enllaço a la versió anglesa.

La feina inútil, des de la base de coneixement que m’atorga la meva enginyeria, diria que rau en haver assolit un bon esquema del codi. Han sortit 124 pàgines de continguts, cadascuna d’elles pinta la major part de codi amb crides PHP que dibuixen tant la capçalera com la barra esquerra. Podria millorar-se, tinc algunes idees que el farien més potent. No obstant tal com és ara de cap de les maneres el codi pot arribar a generar fiascos com els que he vist durant aquests dies a la versió oficial, deixo algunes captures de pantalla que m’estalviaran les descripcions.

Han estat errors poc persistents. Algú devia veure la pàgina i avisava al mestre web (i no, no era jo). Tinc curiositat per saber quina mena de codi pot espatllar-se d’aquesta manera…

De moment aquí acabo. Ara toca estirar alguns fils, a veure què s’hi mou a l’altra banda, cal donar una mínima volada a aquesta tasca, no sóc tant auster!

Aniré actualitzant la informació al respecte. Que hi hagi sort. I més que això però, desitjo que us sigui útil.

Annexe

Subscric el “Memoràndum pel reconeixement oficial de la llengua catalana en el Tractat de Constitució europea” redactat per la Iniciativa ciutadana pel català a Europa (maig 2004) del qual crec que mereix la pena aquí assenyalar els següents paràgrafs:

• Totes les llengües són el mitjà d’expressió i comunicació del poble al qual acompanyen en el decurs del temps. (…) és mitjançant la llengua catalana que hem anat transmetent i transformant la nostra cultura. La nostra manera particular de veure les coses i d’explicar-les troba en el català l’instrument més precís i més estimat.
• Ara que la Història decideix escriure un nou capítol per a tots els europeus, els catalanoparlants tenim la il·lusió i la voluntat de ser-hi amb la nostra llengua. Des d’aquest esperit demanem la inclusió del català com a llengua de la Unió en els termes del document annex. No podem deixar-la esquarterada. La UE és el paraigua que ens acull: “Unitat en la diversitat” , diu la divisa. Cal que el català visqui sota la protecció de la Unió. No és caprici, és rescabalament del que fou i se’ns prengué, del que és i no es veu i del que vol ser.
• Al mateix temps que representants, membres i ciutadans, volem només com éssers humans apel·lar a la vostra consciència a una justa reflexió sobre el que acabem d’exposar. Ni exigim ni supliquem, nosaltres demanem; perquè tenim la necessitat i la responsabilitat davants els nostres conciutadans de, malgrat tenir-ho gairebé tot en contra, assolir allò que sembla impossible. I mai ens rendim. Mai.